Neus i Pau

Avui ens acomiadem d’un trosset de cadascun de nosaltres, per alguns l’Oriol, per altres el Mot, o el Gordi … ens has regalat 24 anys que se’ns han fet ben curts, marxes amb moltes coses per fer, massa coses per viure… però també marxes deixant una petjada difícil d’esborrar als nostres cors.

Vas venir al món com un regal, no t’esperàvem, però ser el petit de la família té els seus avantatges no? i ho sabies punyetero!

Ara marxes igual que vas arribar, de sorpresa, però marxes fent-nos un gran regal, donant-nos a tots una lliçó de valentia, de fortalesa, de ganes de viure, d’amor... Has demostrat que es pot lluitar contra una malaltia cruel i despiadada, que t’arrenca la vida de mica en mica, però que mai t’ha esborrat el somriure de la cara, les ganes de cantar, de riure, de fer el pallasso, de viure… de sorprendre’ns.

I nosaltres només hem tingut de fer pinya amb tu perquè allí on no arribaves ho fèiem nosaltres: el papa, la mama, la Neus, el Pau, la Marina, i tots els teus amics. Com ha de ser!

Aquest ha sigut un any molt dur, amb molta angoixa, però tot i això ha estat un any que ens deixa bons records, moments especials, nits llargues xerrant sobre la vida i sobre la mort i també sobre xorrades! T’hem conegut millor a tu, i a nosaltres mateixos, hem conegut a una Marina que t’ha sabut donar el que necessitaves ... Una princesa! i també a la seva família, els passejos pel passadís, els massatges als peus de maharajà, les visites del Miquel...

I no ens oblidem de les infermeres de l’ICO, d’una qualitat humana infinita i de la gent que ens hem trobat pel camí que han lluitat o que encara lluiten. Alguns d’ells segur que avui estan aquí i no m’equivocaria si dic que l’Oriol us diria que li poseu els collons que li ha posat ell!

Marina

Sempre m’ha agradat que miressis la vida amb ironia i sentit de l’humor… HUMOR negre molts cops com quan em deies: “ fes-me un masatge vaaaa que tinc canceeeer!!” les teves abraçades i mimitos, els petons que no m’has deixat de fer mai ... ja els trobo a faltar.

Al teatre, tothom sempre t'ha estimat molt, tothom t'aprecia molt. Bona part dels que estan avui aquí t'han acompanyat o han pujat a l'escenari amb tu i han disfrutat de tot el que els has ensenyat ballant, cantant i improvisant en els moments més complicats. Tu has marcat un abans i un després al teatre, i sempre ens has demostrat que un musical mai era difícil de fer, sinó que era un repte que els que més estimem el teatre podíem aconseguir somiant.

Sabíem que aquesta no seria una etapa gens fàcil, però que ens faria més forts com a parella i ens uniria encara més; no només ha estat així, també et puc assegurar que ens has donat a tots una lliçó de vida, força i lluita. i t’admiro molt per això, perquè tu mai t’has rendit.

Han quedat un munt de coses per fer junts: posaré un candau amb els nostres noms al lloc on ens vam conèixer: el teatre, i evidentment faré aquell viatge que no vam arribar a fer mai a Venècia, el lloc on sempre m’has volgut portar.

Sempre deies que t’imaginaves el teu funeral amb musica alegre i la gent rient mentre et recorda amb un somriure, però ahir vam saber que a cadascú li deies una cançó diferent, quins ous! aixi que … com que “I will survive” ens semblava excessivament optimista ... aquí tens la que em vas dir a mi " Don't stop me now".

Armand Rius

Oriol, recordo tots els teus actes embolcallats d’inspiració i de creativitat. Crec que m’he impregnat de tu durant els anys que hem compartit, i m’agradaria que aquells que t’estimem puguin veure amb certesa que part del que ets viu en mi, en la mesura en què mai he trobat ningú amb qui compartís més que amb tu. M’agradaria que poguessis continuar amb nosaltres, inspirant-nos d’aquesta manera. Ets com una sageta plena d’il·lusió que s’encomana. Voldria que d’ara en endavant, encara que no hi siguis físicament, ens la continuïs encomanant des del teu record.

Estant a prop l’un de l’altre, o tanmateix en la distància, sempre hem estat units per una confiança mancada de secrets. Si hagués sabut que marxaries hauria esgotat la darrera gota de temps compartit amb tu, però em vaig equivocar quan pensava que te’n sortiries. Vaig ser massa optimista. Un il·lús. Espero que em perdonis per haver estat distant en el pitjor moment. Tant de bo pogués demanar-te perdó abraçant-te. Abraçar-te fort i fer-te veure, per si mai t’he fet dubtar, que no hi ha hagut ningú més fins ara a la meva vida com tu.

Sense tu la vida pot continuar tenir llum, però perd un punt de brillantor. Però aquesta brillantor perduda ha estat brillantor rebuda, i sovint penso que no som nosaltres qui hem de plorar per no tenir-te, sinó que haurien de ser aquells que no t’han conegut. Ells desconeixen completament del teu somriure i del teu immens valor. Jo puc somriure perquè has estat el meu amic, ets el meu amic. Puc somriure perquè jo sóc tu, perquè et recordaré per sempre. I perquè com ja he dit altres cops, potser és que no has marxat, sinó que al final t’hauràs quedat per sempre.

Si vols escriure un recordatori en aquesta web envia'ns el text i una foto i el publicarem.

AQUI